Teoria del signe

La teoria del signe o doctrina de les signatures en medicina antiga, fa referència a la creença o convicció sobre que les plantes, els animals o els minerals porten sovint els signes que permeten conèixer les seves virtuts. Va ser un element important en la medicina medieval i més enllà fins a ser substituïda per la medicina científica. La teoria de les signatures és un mètode d'observació del món, principalment de les plantes medicinals i la seva lliure associació per analogia amb una part del cos humà que assenyala. Respon al principi, no considerat científic, de similia similibus curantur: els similars són guarits pels seus semblants.^[1] La interpretació que les plantes i altres objectes porten el signe de les seves virtuts terapèutiques o màgiques inscrites en el seu propi aspecte és una característica de moltes cultures pretecnològiques, i té una llarga tradició en la cultura europea. En la doctrina de les signatures no calia equivalència, homologia o identitat de funció, entre l'òrgan a tractar i el remei, sinó només algun senyal indicatiu. Aquesta convicció queda reflectida en el noms populars de moltes plantes (herba fetgera, escurçonera, sanguinària blava, pulmonària, etc.)

Un fonament teològic d'aquesta creença sobre una concordança entre la forma de les plantes i les seves propietats guaridores va ser tingut molt en compte durant segles.^[2] Per exemple Jakob Böhme (1575–1624), suggerí que Déu havia marcat els objectes amb un signe, segons perquè servien.^[3]

El concepte va ser desenvolupat per Paracels però ja en temps de Galè i Dioscòrides s'estava aplicant.